Avui us presento la nostra sessió fotogràfica d’embaràs i nadó.

Aquest mes d’Abril fa 6 mesos que l’Enzo va néixer. Avui comparteixo amb vosaltres les fotografies que em vaig fer d’aquesta etapa tan meravellosa que és la maternitat i les primeres fotografies a casa de l’ Enzo de bebè. Fa 4 anys escrivia també en el meu blog sobre l’experiència que estava vivint quan va néixer la Mia. Si vols veure l’entrada fes click AQUÍ.

Crec que ja ho he dit moltes vegades però em repeteixo i és que la maternitat és la millor experiència que m’ha succeït a la vida. Això sí, estic cansada, cansadíssima, com mai, però no sabia jo el que era autèntic amor fins que han nascut els meus fills. Amor incondicional. I és una sensació tan intensa que gairebé fa mal. Ells són la meva prioritat, m’encanta veure’ls riure, jugar, abraçar-se i donar-se petons. Són perfectes en totes les seves coses bones i dolentes.
L’experiència d’aquest segon embaràs ha estat una mica regular. L’Enzo no acceptava que jo mengés molts dolços i no em donava treva, ni un tros petitó de xocolata vaig poder menjar. Per això m’he hagut de cuidar molt i l’única cosa que em sentava bé era la fruita, les amanides fresquetes i sortir a passejar en plena natura. Ja he dit en les meves xarxes socials que durant aquesta etapa d’embaràs i maternitat em sento més connectada a la natura que mai. Cada dia em despertava ben d’hora, feia els meus exercicis de ioga i meditació i parlava a l’univers, donava gràcies per aquest ser tan increïble que creixia a la meva panxa. La veritat és que a diferència de l’embaràs i post part de la Mia aquest l’he viscut d’una forma molt espiritual. M’he sentit forta i capaç en tot moment. He confiat en el meu instint i la veritat és que m’emociono cada vegada que penso en el dia del part. Perquè amb Mia vaig tenir una cesària, recordo sentir por i el meu cos no va respondre. En canvi amb l’Enzo vaig confiar en el meu cos i en la meva ment. Vaig sentir que podia fer-ho, que anava a ser així, una cosa natural com és la vida i que tot sortiria bé. I així va ser. L’Enzo va sortir i ho vaig abraçar tant, ho vaig abraçar també per la vegada que no vaig poder abraçar a la Mia quan va néixer. Sempre em quedarà aquesta sensació de que em separaven de la meva filla que acabava de néixer. Després de la cesària me la van ensenyar i se la van emportar, això és una sensació que mai podré oblidar. La van separar de mi només néixer i vaig plorar molt perquè jo em sentia bé per a haver-la agafat i abraçat i el bebè també estava bé però el protocol era aquest. I a l’Enzo, ho vaig abraçar i ho vaig besar sense parar i no em vaig separar més d’ell. Quan vam arribar a casa tot va ser genial, la lactància tot un èxit que amb la Mia tampoc va anar bé.

I tot això ho dic perquè tot a la vida, tot el que desitgem, el que som, el que volem ser, tot ho podem aconseguir i fer, només cal confiar en nosaltres mateixos, en la nostra intuïció i buscar les respostes en el nostre interior. Això és fonamental i jo ho he viscut. M’he adonat que la meva actitud ha estat diferent en els dos embarassos i per això tota l’etapa d’embaràs, part i post part ha anat molt millor ara.
Vull agrair l’ajuda incansable de la meva mare, la seva energia i els seus mantras perquè tot sortís bé. Gràcies al meu pare pel seu afecte, les seves paraules i per acompanyar-me a totes les visites al metge. Gràcies a Claudia Rosado, la meva gran amiga i la millor ginecòloga del món. Gràcies al meu marit perquè junts hem fet a dos éssers meravellosos.

I gràcies infinites al meu bebè pels seus somriures, per com es posa de nerviós quan em veu i vol que l’abraci. Perquè adoro els seus sorollets, la seva boqueta de pinyó, les seves galtes rodonetes i rosades. M’encanta la seva olor, les seves mans, els seus peus. TOT.

I ara sí que ja us deixo veure les fotografies d’aquest moment tan especial i inoblidable.